No hi ha rialles, sols hi ha plors. No hi ha
cançons, sols hi ha gemecs. Sembla que tot vagi de
dol en aquest racó mariner. A la taverna, els
pescadors estan tots muts, no diuen res, i les
comares, a l'església, preguen per l'avi. Tothom
anirà a l'enterrament, tothom dirà: «què bo que
era!»
Tothom sabrà parlar-ne bé, potser algú plorarà de
pena. Però no d'amor, perquè, al vell, d'amor, tan
sols li'n van donar la barca, el cel i els
aparells, la xarxa, el vent i el blau del mar.
L'endemà tot ha canviat, car ningú no pensa en el
vell.
Els pescadors són a la mar, els minyons juguen pel
carrer. Però a la platja, plena ahir, sols una
barca hi ha restat, amb una xarxa que mai més no
tornarà a besar la mar. No tornarà a besar la mar,
mai més.
|