Aigüa avall baixava una rosa, cel amunt volava un ocell. I la flor besava una onada, que duna abraçada la deixà sense arrels.
Entre núvols locell la mirava, quèien els pètals, nua la flor. Tot piulant volia salvar-la, però les espines punxàven el vòl.
Els amors que no oblidaré, són aquells que no vaig tenir. Si pogués, només, sommiar, que una ona em pogués estimar.
Era el mar més gran que recordo, un planeta de peixos i sal. I la flor per més que estudiava,
la seva bellesa no aprenia a nedar.
Els amors que no oblidaré, són aquells que vaig tenir. Si pogués, només, sommiar, que una ona em pogués segrestar.
|