Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida, de la teva mida.
Por de callar doncs amb les paraules de qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.
Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats, com si fóssim extranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre..
Et veig.. el sol s'amaga entre els teus cabells,
em sents, aixeques la mirada i en aquet precis instant tot és tan plàcid i tan clar
que en venen ganes de cridar: RES NO M'ESPANTA...!!!
Por de la por, de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig,
que no sé qué em passa
un somriure, i em dius que m'estimes..
|